MARIONA QUADRADA

El Restaurant a Casa , núm. 1

Aquest és el títol d’una pel·lícula del director Ang Lee en la qual el menjar actuava com a nexe d’unió familiar: era a través del menjar, del fet de compartir a taula una sèrie de plats, que un vell cuiner assegurava una relació amb les seves filles que resultava impossible a través d’altres mitjans com la paraula i en la qual era donat d’expressar els sentiments. Un tema que el cinema –i la literatura– ha explorat en altres casos des de perspectives tan diverses com La grande bouffe, El festí de Babette o Como agua para chocolate, sense oblidar la filmografia de Peter Greenaway.

Exemples que ens introdueixen en un tema central en la configuració de la cultura universal, que a cada indret de la terra troba símbols i expressions particulars. És a dir, l’íntima relació entre la manera com mengem i la manera com ens relacionem amb els altres i amb l’entorn.

Poques coses com la cuina, com la manera de preparar un plat i la llista d’ingredients que s’hi barregen, són capaces d’oferir-nos, d’una manera incontestable, la sensació de "sentir-nos com a casa". Un fenomen que experimentem quan viatgem pel món i podem contrastar amb els fogons de casa. O quan anem a una casa on no hem estat mai i ens encarem amb gustos que se’ns fan estranys, que no tenim enregistrats a la nostra "enciclopèdia culinària", en la memòria de la nostra experiència amb el menjar.

L’herència culinària, doncs, confronta amb la novetat i la sorpresa i en aquest punt els subjectes podem optar per restar en el terreny del conegut o deixar-nos seduir, també, per un joc inexplorat.

Proposem, així, una cuina basada en l’element clàssic: la cuina apresa dels grans gastrònoms i cuiners de després de la revolució, hereus de l’antic règim i de la cuina aristocràtica i diferenciadora, i creadors de la cuina burgesa en època de la República. Una cuina que encara avui és referència d’escola.

Tampoc no oblidem l’element tradicional: la cuina de la terra que prové del producte propi de cada estació de l’any i amb ell, tota la càrrega afectiva i cultural que viu dins de cadascun de nosaltres. Abundant en les festes i escassa en el diari, és una cuina generosa i sincera que ofereix tot allò que té a l’abast.

Hi ha un tercer element, l’innovador, producte de l’estudi, la imaginació i l’aprofundiment en la combinació de gustos del cuiner, fins ara impensables o agosarats.

I, per últim, referim-nos a l’element multicultural: la cuina recollida de viatges i veïnatges. La cuina de països amb els quals ens relacionem d’acord amb les coordenades d’un món definitivament globalitzat i del qual recollim els trets propis de cadascun perquè el gust, com cap altra cosa, els identifica.

Passem, doncs, del restaurant a casa.

¿Ens deixarem seduir per l'aparença, per una suggerència, una insinuació, per un plat que ni tan sols sabríem identificar? Vet aquí el repte, el joc de probabilitats: ¿ens agradarà, no ens agradarà? Només si estem disposats a acceptar la juguesca del desconegut serem capaços de trobar el plaer de l'aposta.